La transferència d’embrions congelats ha augmentat molt l’última dècada gràcies a les millores tècniques de la criopreservació i a l’augment de les taxes d’embaràs després d’un cicle de fecundació in vitro. No obstant, aquesta tècnica s’ha associat amb major risc de desenvolupar trastorns hipertensius de l’embaràs (preeclampsia). Per què? És possible evitar-ho? Ens ho expliquen Aina Borràs, especialista en medicina reproductiva de FIVclínic, i Narcís Masoller, expert en medicina maternofetal i consultor de la unitat.

La clau: el cos luti

Les raons per les quals s’associa la transferència d’embrions congelats amb un risc superior de preeclàmpsia no estan clares. Estudis recents suggereixen que el fet de preparar mèdicament l’úter per rebre l’embrió evita que es formi el cos luti com passa espontàniament després de cada ovulació. Això podria ser, al menys en part, responsable d’aquest risc incrementat.

En el procés de transferència d’embrions congelats, l’úter es prepara mitjançant la presa de diferents hormones (estrògens i progesterona) i no es produeix una ovulació normal, per la qual cosa el cos luti està absent.

El cos luti, durant un cicle normal, no només produeix aquestes hormones, sinó que també produeix altres substàncies (relaxina i el factor de creixement endotelial vascular entre d’altres) que sembla que tindrien un efecte sobre els vasos sanguinis de l’úter. Aquestes substàncies no es produirien en un cicle preparat mèdicament i, això podria tenir un impacte rellevant en la implantació de l’embrió i la formació inicial de la placenta.

Preparació hormonal o cicle natural?

Independentment d’això, les dades que tenim fins al moment mostren que la probabilitat d’embaràs és la mateixa, tant en els cicles de transferència d’embrions congelats amb preparació hormonal com en cicle natural. D’altra banda, tot i l’ús generalitzat dels cicles d’embrions congelats, encara no hi ha un protocol òptim únic per preparar l’endometri.

S’estan duent a terme més estudis, però es considera que, si aquestes troballes es confirmen, la transferència d’embrions congelats mitjançant cicle natural podria ser preferible als cicles amb preparació amb hormones de l’úter, sempre que sigui possible.

Què és exactament la preeclàmpsia i quines són les seves causes?

Centrant-nos en la preeclàmpsia, cal saber que és una complicació greu de l’embaràs que es caracteritza per presentar una pressió arterial alta juntament amb signes de dany a altres òrgans, especialment al ronyó i el fetge.

Encara que no es coneixen exactament les causes, la preeclàmpsia sembla tenir l’origen en una mala formació de la placenta des de fases molt precoces de la gestació, durant la implantació embrionària i poques setmanes després.

Quines conseqüències té la preeclàmpsia per mare i nadó?

Aquesta malaltia apareix a partir de les 20-22 setmanes de l’embaràs i pot presentar-se amb diferents graus de severitat afectant tant a la mare com al futur nadó. L’embarassada presentarà tensió arterial alta, alteració de la funció del ronyó o el fetge. En els casos més greus, afectació neurològica amb presència de mal de cap o convulsions.

En el nadó, la mala funció de la placenta provocarà problemes en el creixement fetal (retard de creixement intrauterí) durant la gestació. És freqüent que en el moment del naixement dels nadons presentin pes menor a l’esperat.

Com es detecta? Es pot prevenir?

Quan es detecta una preeclampsia durant la gestació, l’embarassada requerirà un control molt estricte tant de l’evolució materna com del desenvolupament fetal. En els casos més greus, requerirà l’ingrés hospitalari fins al final de la gestació.

Actualment és possible realitzar un cribratge de preeclàmpsia en el primer trimestre del l’embaràs mitjançant una anàlisi de sang i ecografies per estudiar una sèrie de factors materns, bioquímics i ecogràfics.

En les pacients en què es detecta un risc augmentat de desenvolupar aquesta complicació, se’ls recomana la presa d’àcid acetilsalicílic (aspirina) entre les 12 i les 37 setmanes d’embaràs. Recentment, s’han publicat estudis que demostren que aquest medicament pot prevenir el desenvolupament del 80% de les preeclàmpsia greus i precoces, que són les que presenten més risc per a la mare i el futur nadó.

El tractament més efectiu de la preeclàmpsia és finalitzar l’embaràs. En els casos lleus s’induirà el part abans de les 37 setmanes. En els casos greus, abans de les 34 setmanes d’embaràs.

Què ens espera en el futur?

La transferència embrionària és un punt rellevant dins de tot el tractament. Els avenços en el coneixement fan possible anar desenvolupant protocols cada vegada més fisiològics i naturals.

Aina Borràs, especialista en medicina reproductiva de FIVclínic, i Narcís Masoller, especialista en medicina maternofetal de BCNatal i consultor a FIVclínic.

1. Cardenas Armas DF, Peñarrubia J, Goday A, Guimerá M, Vidal E, Manau D, Fabregues F. Frozen-thawed blastocyst transfer in natural cycle increase implantation rates compared artificial cycle. Gynecol Endocrinol. 2019 Oc.
2. M L Boutet, L Youssef, L Erlandsson, E Hansson, D Manau, E Gratacós, F Crispi, G Casals, S R Hansson. Differential concentrations of maternal and fetal hemopexin and α1-microglobulin in preeclampsia from IVF pregnancies depending on the presence of corpus luteum at embryo transfer. Human Reproduction, Volume 36, Issue Supplement_1, July 2021.
3. M L Boutet, G Casals, B Valenzuela-Alcaraz, L García-Otero, F Crovetto, M S Cívico, A Borrás, D Manau, E Gratacós, F Crispi. Cardiac remodeling in fetuses conceived by ARTs: fresh versus frozen embryo transfer. Human Reproduction, deab159.
4. Scazzocchio E, Figueras F, Crispi F, Meler E, Masoller N, Mula R, Gratacos E. Performance of a first-trimester screening of preeclampsia in a routine care low-risk setting. Am J Obstet Gynecol. 2013 Mar.